Notícies
L'arbrat de les carreteres
22/01/2018
La majoria de camins i carreteres, fins ben entrat el segle XIX, eren de terra i continuació dels antics “camins rals”. Aquestes mal anomenades “carreteres” patien una forta erosió i sovint esdevenien intransitables a causa de diversos motius: a les precàries tècniques constructives emprades, cal afegir-hi la problemàtica del perjudici que causaven les noves llantes metàl·liques dels carros i carruatges, la manca d’obres de fàbrica (ponts, desaigües, cunetes, guals, etc.) que facilitessin la conducció de les aigües pluvials així com la sinuositat i forts pendents dels traçats (per estalvi en no realitzar obres de fàbrica). Per tal d’evitar aquesta erosió, a mitjan segle XIX es comença a plantar arbres, en zig-zag, als marges de les carreteres principals. Aquesta actuació es duu a terme no amb una finalitat estètica o de fer ombra al viatger, com sovint i erròniament s’ha dit, sinó com una solució tècnica de fixació del terreny i també com a referent d’orientació visual en llocs i èpoques de grans nevades.
Per regular aquesta solució tècnica es van redactar nombroses normatives entre les quals destaquen l’Ordenanza para la Conservación y Policía de las Carreteras Generales, del 14 de setembre de 1842, que feia esment al fet que “no se podrán cortar los árboles a 30 varas de distancia de las carreteras sin licencia de la autoridad local {...} y en manera alguna arrancar las raíces de los mismos para impedir que las aguas lleven tierras al camino”, així com que “el que de cualquier modo cause daños en los guardaruedas, antepechos, postes que señalan las leguas {...]o a los árboles plantados en los márgenes de los caminos, pagarán el perjuicio y una multa de 20 a 100 reales”.
També la Real Orden de 30 de junio de 1847 regulava l’aprofitament d’arbres de propietat municipal als marges de les carreteres o la forma de plantar els arbres a les entrades i les travessies dels nuclis urbans. El Reglamento de 7 de febrer de 1852 dictava disposicions per a la creació de vivers i plantacions d’arbrat a les carreteres i estipulava que la seva responsabilitat aniria a càrrec del cos de “peons caminers” que establirien i cuidarien vivers d’arbres propers al seu tram i al seu habitatge (“casilles”) per tal de poder plantar, conservar i replantar el major nombre d’arbres als marges de les carreteres.
L’any 1896 es va elaborar un inventari, per demarcacions provincials, dels vivers i arbres plantats a tot l’estat espanyol, en el qual s’observa que la demarcació de Barcelona se situava al segon grup de províncies amb major nombre d’arbres plantats (entre 45.000 i 50.000). La seguien Girona (entre 25.000 i 30.000), Lleida (entre 20.000 i 25.000) i Tarragona, al grup de les províncies que tenien entre 5.000 i 10.000 arbres plantats. Es calculava, però, que malgrat l’esforç realitzat, la proporció entre els arbres plantats i el número de quilòmetres de carretera l’Estat espanyol encara estava un 42 % per sota de la mitjana establerta a països com França, Anglaterra o Portugal.
A partir de mitjan segle XX, amb el notable increment del nombre de vehicles que circulen per les carreteres i l’augment de la seva velocitat i dimensions (especialment camions i autocars), comencen a aparèixer moltes veus i opinions públiques que incideixen en la necessitat de la progressiva ampliació de les carreteres i la conseqüent eliminació dels arbres plantats als costats per tal d’evitar els accidents entre vehicles o les cada vegada més freqüents i perilloses col·lisions dels vehicles amb l’arbrat dels marges.
Les normes reguladores dels anys 1960 i 1970 (Decret 1188/1961 i Decret 1478/1966) es fan donant especial atenció a la disposició d’aquest arbrat a les cunetes de les carreteres per tal que no afectin al gàlib dels vehicles grans, no dificultin la visibilitat i no amaguin o tapin els senyals de trànsit, començant, doncs, un progressiu treball d’eliminació i de no substitució ni manteniment de l’arbrat existent.
A Catalunya, les espècies d’arbres més utilitzades per plantar als marges dels camins i les carreteres han estat el plataner, el pi, l’om i les moreres, creant-se un esplèndid paisatge d’equilibri entre la finalitat inicial de l’avenç tecnològic i l’harmonia posterior amb l’entorn i el medi natural. El reconeixement a aquest alt valor patrimonial, paisatgístic i mediambiental que representen les carreteres i travessies urbanes arbrades que encara es conserven es manifesta en la majoritària voluntat social actual de reivindicar i conservar aquest destacat element del paisatge de la societat industrial.
Vés a la categoria 'Carreteres arbrades'.
Per regular aquesta solució tècnica es van redactar nombroses normatives entre les quals destaquen l’Ordenanza para la Conservación y Policía de las Carreteras Generales, del 14 de setembre de 1842, que feia esment al fet que “no se podrán cortar los árboles a 30 varas de distancia de las carreteras sin licencia de la autoridad local {...} y en manera alguna arrancar las raíces de los mismos para impedir que las aguas lleven tierras al camino”, així com que “el que de cualquier modo cause daños en los guardaruedas, antepechos, postes que señalan las leguas {...]o a los árboles plantados en los márgenes de los caminos, pagarán el perjuicio y una multa de 20 a 100 reales”.
També la Real Orden de 30 de junio de 1847 regulava l’aprofitament d’arbres de propietat municipal als marges de les carreteres o la forma de plantar els arbres a les entrades i les travessies dels nuclis urbans. El Reglamento de 7 de febrer de 1852 dictava disposicions per a la creació de vivers i plantacions d’arbrat a les carreteres i estipulava que la seva responsabilitat aniria a càrrec del cos de “peons caminers” que establirien i cuidarien vivers d’arbres propers al seu tram i al seu habitatge (“casilles”) per tal de poder plantar, conservar i replantar el major nombre d’arbres als marges de les carreteres.
L’any 1896 es va elaborar un inventari, per demarcacions provincials, dels vivers i arbres plantats a tot l’estat espanyol, en el qual s’observa que la demarcació de Barcelona se situava al segon grup de províncies amb major nombre d’arbres plantats (entre 45.000 i 50.000). La seguien Girona (entre 25.000 i 30.000), Lleida (entre 20.000 i 25.000) i Tarragona, al grup de les províncies que tenien entre 5.000 i 10.000 arbres plantats. Es calculava, però, que malgrat l’esforç realitzat, la proporció entre els arbres plantats i el número de quilòmetres de carretera l’Estat espanyol encara estava un 42 % per sota de la mitjana establerta a països com França, Anglaterra o Portugal.
A partir de mitjan segle XX, amb el notable increment del nombre de vehicles que circulen per les carreteres i l’augment de la seva velocitat i dimensions (especialment camions i autocars), comencen a aparèixer moltes veus i opinions públiques que incideixen en la necessitat de la progressiva ampliació de les carreteres i la conseqüent eliminació dels arbres plantats als costats per tal d’evitar els accidents entre vehicles o les cada vegada més freqüents i perilloses col·lisions dels vehicles amb l’arbrat dels marges.
Les normes reguladores dels anys 1960 i 1970 (Decret 1188/1961 i Decret 1478/1966) es fan donant especial atenció a la disposició d’aquest arbrat a les cunetes de les carreteres per tal que no afectin al gàlib dels vehicles grans, no dificultin la visibilitat i no amaguin o tapin els senyals de trànsit, començant, doncs, un progressiu treball d’eliminació i de no substitució ni manteniment de l’arbrat existent.
A Catalunya, les espècies d’arbres més utilitzades per plantar als marges dels camins i les carreteres han estat el plataner, el pi, l’om i les moreres, creant-se un esplèndid paisatge d’equilibri entre la finalitat inicial de l’avenç tecnològic i l’harmonia posterior amb l’entorn i el medi natural. El reconeixement a aquest alt valor patrimonial, paisatgístic i mediambiental que representen les carreteres i travessies urbanes arbrades que encara es conserven es manifesta en la majoritària voluntat social actual de reivindicar i conservar aquest destacat element del paisatge de la societat industrial.
Vés a la categoria 'Carreteres arbrades'.